ZUNÁI - Revista de poesia & debates

[ retornar - outros textos - edições anteriores - home]

 

 

 ISABEL GARCIA CANET



 

 

Instints

Aigua de maig

Ritmes

Boca de nit

 

Instintos

Água de maio

Ritmo

Boca de noite

 

 

INSTINTS

 

Avance l’ombra de la llum,

–la brevetat del paisatge carnal–

cavalque un cos desconegut

dins l’espai estrictament tancat.

Descobrir l’ara,

els batecs del sospir continu:

silenci primitiu,

crit animal sota l’inexpressable.

 

De Claustre (2007)

 

 

INSTINTOS

 

Avanço à sombra da luz,

– a brevidade da paisagem carnal –

cavalgo um corpo desconhecido

no espaço estritamente fechado.

Descobrir o agora,

as batidas do suspiro contínuo:

silêncio primitivo,

grito animal sob o inexprimível.

 

De Claustre (2007)

 

 

 

AIGUA DE MAIG

 

Tant de soll d’aigua

la claredat del got

s’ha tornat pedra,

boirosa espesseïda misèria

que no em lleva la set,

m’arrenca el foc de gola

i decebuda m’asseque d’ulls:

esguard que desconec,

malgastada cisterna.

 

De Claustre (2007)

 

 

ÁGUA DE MAIO

 

Tantos restos d’água

que a claridade do copo

se fez pedra,

nebulosa adensada miséria

que não me tira a sede,

me arranca o fogo da garganta

e desseco-me os olhos decepcionada:

olhar que desconheço,

desperdiçada cisterna.

 

De Claustre (2007)

 

 

 

RITMES

 

14 de juliol, plaça de Sant Just. Barri Gòtic. Barcelona

 

Surten del restaurant i es miren amb la complicitat com de costum, intimidades pel soll terrós del vi que els ha anestesiat la memòria: la delicada mà de la cambrera que atenta els hi ha mesurat les copes amb la perseverança de les infermeres del juliol de 2003 –un estiu fermentat en sondes d’hospital. La dona de la motxilla arrossega el viure jacent i elegant de l’amiga, les rodes se li encallen a les comissures de les llambordes. Voltegen les taules de les espelmes, una per una: les destrals arbitràries de les hores. S’aturen a cada quart de la plaça, i fan marxa enrere, i tornen a començar desfent el mateix camí; carreguen amb els falsos punts de fuga el melic desorbitat dels esguards, sempre equidistants i estrangers. Una nena corre cap a l’acordionista, escolta la música i es balanceja; de lluny calcula quantes voltes haurien de fer les rodes que sostenen la dona de cames invisibles per tal de fer un ball: “Quina figura geomètrica seria la performance plena d’aquella postura aliena?”. De nou se la mira, i es perd en l’angle recte del seu cos, la maleïda creu que li ha clavat l’atzar: sense ball, les vacances.

 

De L’os de la música (2011)

 

 

 

RITMO

 

14 de julho, praça de Sant Just. Bairro Gótico. Barcelona

 

Saem do restaurante e se olham com a costumeira cumplicidade, intimidadas pela borra terrosa do vinho que lhes anestesiou a memória: a delicada mão da garçonete que, atenta, lhes mediu as taças com a perseverança das enfermeiras de julho de 2003 – um verão fermentado em sondas de hospital. A mulher da mochila arrasta o viver jacente e elegante da amiga, as rodas atolam nas comissuras das pedras. Contornam as mesas das velas, uma a uma: os machados arbitrários das horas. Detêm-se em cada parte da praça, e fazem marcha atrás, recomeçando, desfazendo o mesmo caminho; carregam com os falsos pontos de fuga o umbigo exorbitado dos olhares, sempre equidistantes e estrangeiros. Uma menina corre até a acordeonista, escuta a música e se balança; de longe calcula quantas voltas teriam de dar as rodas que sustentam a mulher de pernas invisíveis assim fazendo a dança: “Que figura geométrica seria a performance plena daquela postura alheia?”. De novo se a olha, se perdendo no ângulo reto de seu corpo, a maldita cruz que lhe cravou o acaso: sem dança, as férias.

 

De L’os de la música (2011)

 

 

 

BOCA DE NIT

 

Estime les paraules i la vida,

la pell

          que transpira caliu

des de l’arrel dels ulls.

 

Estime les paraules que m’estiren,

que em premen fort el cor

i fan que em senta viva:

                                      acaronar la pell de l’aire,

de la terra que em crema.

 

Acaronar paraules

és el dia i la nit

quan sentit els done.

Si no m’arrapa el mot vora l’orella

les dents em premen la llengua,

                                                  la boca se m’asseca

i perd el sentit l’amor cap als altres:

 

el blanc que mai no s’omple mai no és vida.

 

De L’os de la música (2011)

 

 

 

 

 

 

BOCA DE NOITE

 

Amo as palavras e a vida,

a pele

          que transpira calor

desde a raiz dos olhos.

 

Amo as palavras que me estiram,

que me apertam forte o coração

e fazem com que me sinta viva:

                                                   acariciar a pele do ar,

da terra que me queima.

 

Acariciar palavras

é o dia e a noite

quando lhes dou sentido.

Se não me arranha a palavra junto à orelha

os dentes me apertam a língua,

                                                 a minha boca seca

e perde o sentido o amor para os demais:

 

o branco que nunca se completa nunca é vida.

 

De L’os de la música (2011)

 

 

Tradução: Thiago Ponce de Moraes

 

 

 



 

*

Isabel Garcia i Canet, Pego, País Valenciano, 1981. Licenciada em Filologia Catalã pela Universidade de Valência. Finalista do XXVII premio de Haikus Joan Teixidor com o poemario Pell de serp. Em 2007 publica Claustre, prêmio Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó 2006 e da Crítica dos Escritores Valencianos. Em 2011, edita L’os de la música, prêmio Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot 2010. Participou das antologias Eròtiques i despentinades (2008), Pedra foguera (2008) e For sale, 50 veus de la terra (2010). Alguns de seus poemas foram traduzidos em francês, inglês, espanhol, italiano, português e, recentemente, em norueguês em uma antologia bilíngue, Veus Paral·leles 7, de poetas noruegueses e catalães (2009).

*

 

retornar <<<

[ ZUNÁI- 2003 - 2012 ]