|
JOSEP MARIA BALBASTRE
Mescladament partirem nostres cossos
Biològica
Gradual
Caçador
Misturadamente dividiremos nossos corpos
Biológica
Gradual
Caçador
Mescladament partirem nostres cossos
AUSIAS MARCH
Allò més íntim:
pels ossos, mescladament
gravites.
Al temps partirem
la sang i els escarns.
Així prendrem tan sols
les nostres despulles.
Per a què els cossos:
el dolor, el plaer, la vida?
De Gradual (2008)
Misturadamente dividiremos nossos corpos
AUSIAS MARCH
O mais íntimo:
pelos ossos, misturadamente
gravitas.
Em tempo dividiremos
o sangue e as chacotas.
Assim tomaremos tão somente
nossos despojos.
Para que os corpos:
a dor, o prazer, a vida?
De Gradual (2008)
BIOLÒGICA
Cos meu: què em dius?
BIOLÓGICA
Corpo meu: o que me dizes?
MARIA MERCÈ MARÇAL, Raó del cos
Dolor que glateix ossos a ritme d’hematopoiesi, pateix sístoles i diàstoles, circula vàlvules, esbufega bronquis i tus faringe amunt, assaboreix llengües, mastega dents, sumeix esòfags, ateny l’Helicobacter pylori i activa sucs, enzimes, el dolor en l’absorció intestinal, que empeny, flueix, s’excreta, es diposita, llepa vesícules seminals, avança blancor de líquid calent, el just salari de la prolactina, que succiona, es vessa, s’escampa, que compleix els deures laborals, torna a casa per sopar, es gita, m’estima, que em fa el cos, el cos del dolor, que el sóc.
De Gradual (2008)
MARIA MERCÈ MARÇAL, Raó del cos
Dor que almeja ossos ao ritmo de hematopoiesis, sofre sístoles e diástoles, circula válvulas, arqueja brônquios e tosse faringe acima, saboreia línguas, mastiga dentes, afoga esôfagos, alcança o Helicobacter pylori e ativa sucos, enzimas, a dor na absorção intestinal, que empurra, flui, se excreta, se deposita, lambe vesículas seminais, avança brancura de líquido quente, o justo salário da prolactina, que suga se verte, se derrama, que cumpre os deveres laborais, regressa a casa para jantar, se encosta, me ama, que me faz o corpo, o corpo da dor, que o sou.
De Gradual (2008)
GRADUAL
(Fragment)
IV
Les camionetes s’adrecen al bosc de Rzuwowski. Cal despullar-se per a la desinfecció, doblegar curosament la roba, acomiadar els objectes personals, repassar ràpidament els últims records, anotar en algun plec del cos quatre, potser cinc noms, persones que ens van estimar un dia. Ni els insectes moren amb aquesta nuesa. La closca quitinosa els envolta, els protegeix, els embolcalla com una baina, és el seu estat natural. Però la cotna se’m va tornar tendra amb aquelles carícies cauteloses, incommovibles, llunyaníssimes.
Les camionetes s’adrecen al bosc de Rzuwowski. Una cambra fosca i estanca acull la meua soledat. Gens no importen aquests altres cossos, és indiferent el frec de tantes pells, la compressió dels intersticis. La meua mort única en els camins convulsos de Chelmno. Eleve els ulls i el cel sovint deu ser blau i sonar al vol dels ocells, a l’olor de la menta, a les curses embogides dels coleòpters.
Les camionetes s’adrecen al bosc. Els motors rugeixen ferotges. El circuit tancat dels tubs d’escapament. Vapors minerals que sadollen els bronquis, arriben a la destinació final, el lent camí del petroli, l’ancestral solatge biològic. Per les rutes boscanes la mort gaudeix d’una preferència obligada, l’ànima saturada d’escarnis.
Les camionetes. El sòl sota l’arbreda fermenta, és un pa a punt de coure. Les sabates fan pudor.
De Gradual (2008)
GRADUAL
(Fragmento)
IV
As caminhonetes dirigem-se ao bosque de Rzuwowski. É preciso despir-se para a desinfecção, dobrar cuidadosamente a roupa, se livrar dos objetos pessoais, rever rapidamente as últimas memórias, anotar em alguma dobra do corpo quatro, talvez cinco nomes, pessoas que nos amaram um dia. Nem os insetos morrem tão nus. A carapaça quitinosa os rodeia, os protege, os envolve como uma bainha, é seu estado natural. Mas me abrandaram o couro com aquelas carícias cautelosas, incomovíveis, muito distantes.
As caminhonetes dirigem-se ao bosque de Rzuwowski. Um quarto escuro e estanque acolhe minha solidão. Nada importam estes outros corpos, é indiferente a roçadela de tantas peles, a compressão dos interstícios. Minha morte única nos caminhos convulsos de Chelmno. Levanto os olhos e o céu com frequência deve ser azul e soar ao voo dos pássaros, ao odor da menta, às corridas enlouquecidas dos besouros.
As caminhonetes dirigem-se ao bosque. Os motores rugem ferozes. O circuito fechado dos tubos de escape. Vapores minerais que saciam os brônquios, chegam ao destino final, e o lento caminho do petróleo, o sedimento biológico ancestral. Pelas rotas florestais a morte goza de uma preferência forçada, a alma cheia de chacota.
As caminhonetes. O solo abaixo do arvoredo fermenta, é um pão ao ponto de cozer. Os sapatos fedem.
De Gradual (2008)
CAÇADOR
El caçador és cegat pel batre d’ales
o el retruny d’unes potes en la terra.
Joan Margarit, Casa de misericòrdia
Les petjades del caçador al fang.
Quin vestigi de sang damunt les pedres.
Totes les vides que hem estat fugint.
La fugida de l’animal ferit
sempre conclou amb un tret al clatell.
L’equipatge d’errors i de mentides
pesa com bales de plom a l’esquena.
L’olor de pólvora i udols que l’eco
esbandeix entre el brancam de cabells
cansats. Les petjades del caçador
que avancen per l’arbreda. Que ens encalcen.
Poema inèdit
CAÇADOR
O caçador foi cegado por um bater de asas
ou pelo ressonar de patas na solo.
JOAN MARGARIT, Casa de misericordia
As pegadas do caçador na lama.
Que vestígio de sangue sobre as pedras.
Todas as vidas que temos fugido.
A fuga do animal ferido
sempre termina com um tiro na nuca.
A bagagem de erros e de mentiras
pesa como balas de chumbo nas costas.
O odor de pólvora e uivos que o eco
propaga entre ramos de cabelos
cansados. As pegadas do caçador
que avançam pelo arvoredo. Que nos acossam.
Poema inédito
Tradução: Elisa Andrade Buzzo & Alberto Krone-Martins
*
Josep Maria Balbastre, Ròtova, País Valenciano, 1964. Licenciado em Filologia Catalã pela Universidade de Valência. Professor do Ensino Médio. Ganhou diversos prêmios literários. Em 2004 publicou seu primeiro livro La batuta dels ossos. Em 2006, Opòsits. Com Gradual, editado em 2008, recebeu o XXIV Prêmio Manuel Rodríguez Martínez e o da Crítica de los Escritores Valencianos. Cavall de Foc (2009), premiado no XII Certamen Nacional de Poesía "Maxi Banegas", é seu último livro publicado. Com o seu livro La llum garbellada, ainda inédito, recebeu o prêmio Ibn Hazm 2011. |